Pamplona (Iruña), quarts de sis de la matinada, un dels primers dies de desembre del 2005.
Excitats d'una nit en un tren de la segona guerra munidal, on realment vam conèixer-nos de veritat per primer cop, vam desembarcar a l'andana d'una estació d'una ciutat de nit encara i on havíem d'esperar-nos fins als volts de les 9 per agafar un bus que ens pugés a Orreaga (Roncesvalles). Ansiosos, però, vam optar per pagar una pasta (diria que uns 20€/cap) per un taxi-furgoneta. Així que endormiscats vam pujar tot escoltant la ràdio del conductor i mirant aviam si la neu ho havia colgat tot plegat.
Encara més excitats per la neu, vam aplegar a dalt de tot, i allà ens vam començar a equipar pel primer jorn de l'equip (no denominat fins molt més tard). Recordo aleshores una imatge divertida de tres pallassos estirant músculs enmig de la neu com aquell qui corre per la Diagonal un diumenge a les 10 del matí; nogensmenys, nosaltres érem a punt d'encetar un llarg i èpic viatge d'aventures. Jo estava molt confiat i així ho crec de tots tres. Aquesta és una gran virtut, crec, ja que davant de l'abisme mai vacil·lem ni un sol segon. Vam fer-nos la primera foto protocolària, vam anar a rebre una benedicció cristiana i tot seguit de cap ens vam tirar a fer via per un carrilat nevat per on realment no s'hi podia pedalar. Deu minuts més tard, baixàvem follats els nostres primers metres de carretera.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada