A i T van sortir de la Vila junts, bicis en mà, motxilles a l'esquena... Vam fer el recorregut fins Bellaterra sobre la bicicleta, primeres pedalades: "Ai quin mal la motxilla" "Ah, el genoll!" "Que se m'enganxa la cadena..." No podia pas anar bé allò...
Bé, un cuquet recorria el nostre estòmac, o era directament un cucarro... Què anàvem a fer? Us recordo que ningú, absolutament ningú donava un cèntim per nosaltres... Però nosaltres marxàvem carregats d'il·lusió, esperança i força per tirar endavant aquell somni anomenat Santiago.
Tot va començar amb una trobada fortuïta de T i P (si més no així ho recordo jo) al self-service de Ciències. Aquell noi, aleshores anomenat Joan Pitarch (actualment P), havia fet el Camí de Santiago en bicicleta aquell estiu; l'admirava... em sentia fascinat... i jo, vaig fer una de les meves bromes: "Buah, i perquè no el fem la primera setmana de Desembre que tenim festa?" i jo mateix contestava la pregunta que havia formulat sense pensar "No, no, que fotrà molt de fred, és impossible fer-ho per aquella època", però aquell Joan tenia alguna cosa especial: "Fem-ho!".
D'aquella petita xerrada se'n va anar fent una gran "bola" que va fer que tota la classe sabés que volíem fer el camí, i fins i tot s'hi va apuntar més gent... però al final qui va fer-ho va ser l'ATP, i vull constatar que sense tu, Albert, segurament no s'hagués fet... Perquè jo no hagués marxat sol amb el sonat d'en Pitarch, ja m'entens... Així que encara que no acabéssis, el Camí és ATP.
20:00 (per dir una hora que sempre queda bé), arribem a l'estació de Sants. On és la botiga del Barça? Ens morim de ganes de trobar la P i conformar estèricament l'ATP. Sí senyors, allà està, amb la seva bicicleta recolsada a les cadires, llegint o jugant a la PSP (les dues activitats preferides de P en el seu temps lliure). Abraçada, excitació, nervis... tot de cop! T ja vol embolicar les bicis però no hi han ganes. En fi, que ho vam acabar fent amb presses (reconeixeu-ho), però vam poder pujar a temps al primer llarg trajecte que ens portaria a l'inici de tantes aventures junts.
Déu n'hi do quina manera de començar!! Com es diu en el text, es nota la importància de la diversitat de caràcters que ho va fer tot possible. Que gran!
ResponElimina