Tres homes corrent, amb presses degudes al temps, i als nervis, sobretot als nervis. Cada un amb una bici sota el braç, les rodes tretes. Motxilles mal posades fent nosa quan mig cauen, dos mans per agafar tantes coses. Anavem tan de pressa com podiem per trobar el nostre vagó al llarg d'aquella andana sota terra. Després de pujar i entrar les bicis com podem i amb molt d'esforços, sense que la bossa negra d'escombraries no es trenqui i pugui tapar el cos de la bici, les agafem i amb l'últim cop de força les encabim sota les lliteres de la nostra cabina, encara que sabem que patiran, no hi ha prou espai. Un cop som conscients que ja hi som dintre i tot està allà on toca ens posem els tres drets recolzats a les finestres del passadís, un al costat de l'altre, enfront de la cabina.
Tot és perfecte, tres companys, tres amics, comentant petites coses sense importància, rient d'alegria, ja no hi ha volta enrere! Ni falta que en fa. Ara bé, arriba un moment que A aixeca la mirada, dóna una ullada a l'entorn i recorda el què ha vist des que ha pujat al tren; tan sols és donar-se compte d'això que ja té nom per el vehicle que els portarà al seu primer repte, Tren De La Segona Guerra Mundial. I ben guanyat que és el mot, doncs aquell passadís on romanien era estrepitosament estret, amb proutes feines hi cabien dos persones de costat, les cabines si no recordo malament eren de 6 lliteres, 3 i 3 apilotonades, tot el tren s'havia optimitzat per encabir-hi el maxim de gent possible eliminant l'espai entre persona i persona, tota l'arquitectura era comprimida, llum escasa al llarg del tren (recordem que era de nit quan marxavem), aire ofegant i gastat, i com no, el nadó plorant i la mare calmant-lo just darrere nostre. Per estrany que sembli, res més apassionant ens podia passar.
Olors
Voltant pels carrers plens de gent, una tarda d'un dia fresc, mig tapat pels núvols, la A, la T i la P, un pèl cansats del dia de no parar de caminar, parlaven i parlaven mentre admiraven tal ciutat. Estaven al centre de Brussels, mirant botigues i encantadores belgues.
En això que A veu una botiga de roba interior d'una casa comercial determinada. A comenta a P i T que en totes les botigues d'aquella marca havia sempre olorat la mateixa fragancia, i que era a més a més un pèl forta i atossigadora. En això, com que passavem just pel costat tots tres vam entrar un darrere l'altre i quan vam ser a dins, just al mig, sincronitzats, vam buidar l'aire dels pulmons i inspirarem amb força però amb dolçor, tot torçant lleugerament el coll per tal de captar aquella flaire descrita per A. L'experiment va donar negatiu, ara ja sabiem que a Brusel·les no gastaven aquell perfum, però també varem donar-nos compte al sortir que haviem actuat com autèntics pervertits al entrar a olorar i sortir tot seguit en una tenda de roba interior femenina.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada