Crisi Marseille-Marroc

Un home feliç comprova el mail cada dia, amb la il·lusió de rebre notícies d'amics escampats pel món, o algun regal, o paraules d'una antiga amiga... Tot va bé, fins el dia en que un mail es converteix en una gran mala notícia.

 

Queden quinze dies per marxar al Marroc, l'esperat Marroc... Matins a l'Altaïr, a Informació i Turisme Marroquí de Barcelona, cafès, xerrades, farmacioles... Tot, absolutament tot és a punt.

Jo, feliç, comprovo el mail: "Ryanair Schedule Change: Flights to & from Morocco Cancelled". Ho torno a llegir: "Ryanair Schedule Change: Flights to & from Morocco Cancelled". No pot ser, ho tornaré a llegir: "Ryanair Schedule Change: Flights to & from Morocco Cancelled".

No ho podia creure, va ser molt dur, com un vagabund vaig arribar al pis, i li ho vaig dir a en Jordi.

Dinar trist, pensant, pensant i pensant: "I ara què?" "No farem res?" "Busquem un altre vol?"...

Cap a classe pensant com dir-ho a A i P perquè no fos tan dur... Doncs res, a en Jordi li ha faltat temps per dir-ho... En fi...

Gran decepció, gran crisi momentania, tant de temps parlant-ne, tanta il·lusió en aquest viatge se'n va en orris per culpa d'un mail...

 

Però com sempre, l'ATP té aquella cosa que el fa superar les crisis amb absoluta solvència, amb alegria, amb l'Energia ATPenca que sempre, absolutament sempre ens ha dut a l'èxit de les nostres expedicions! És per això que amb un parell de dies ja teníem l'alternativa planejada, lligada i muntada: "Volta a Sardenya amb BTT", no va ser un error, aquella volta va ser un pas més endavant per l'ATP, una gran experiència que ens va acostar una mica més al nostre gran objectiu final.

El bar de la mort de T (viatge a Brussel·les)

Era ja la darrera nit quan les ganes de visitar Brussel·les sencera ens van fer anar a petar a un bar de mala mort d'un barri antic de la capital valona. Ja no dormiríem fins agafar el vol de l'endemà cap a Catalunya. Ningú no semblava voler haver de reconèixer l'astenia que dúiem després d'haver enllestit una tongada d'exàmens tot just un dia abans de volar pel continent. No obstant això, en aquest bar quedaria ben palès el cansament acumulat. 

Tot plegat, entràrem al bar en qüestió amb ganes de festa, de conèixer-hi algú i de fer algunes cerveses belgues (si no moltes) per animar l'esperit. Ombrívol i ple de fum, el bar propiciava bones converses entre col·legues, i així fou fins que la T va decidir d'anar un moment al lavabo (ja a quarts de tres). Fet i fet, la A i la P romangueren parlant i mirant alguna mossa (lliure o no) que corria pel local. En una ocasió, P, a instàncies de A, va anar a demanar una cigarreta a una noia el xicot de la qual havia enfilat un moment cap a la barra. P, triomfador, s'endugué el cigarret encès, així com uns innegables somriures de la noia. A i P continuaven xerrant, fent un teva-meva. T no apareixia. L'alcohol pujava i els minuts també. Era estrany que la T no tornés. De primer curiós, després alarmant. Feia hores que T estava reclòs al vàter. Just en el moment en què temíem el pitjor i A i P es disposaven a anar al lavabo (quarts de 5, 6), T va sortir-hi. Sense cap mena de vergonya, va explicar que s'havia adormit a la tassa mentre hi cagava. Fins i tot s'hi va fer fotos. 

Aquesta és la virtut de T: arreu s'hi sent com a casa.

Petites troballes dins el meu cap

Tren

Tres homes corrent, amb presses degudes al temps, i als nervis, sobretot als nervis. Cada un amb una bici sota el braç, les rodes tretes. Motxilles mal posades fent nosa quan mig cauen, dos mans per agafar tantes coses.  Anavem tan de pressa com podiem per trobar el nostre vagó al llarg d'aquella andana sota terra. Després de pujar i entrar les bicis com podem i amb molt d'esforços, sense que la bossa negra d'escombraries no es trenqui i pugui tapar el cos de la bici, les agafem i amb l'últim cop de força les encabim sota les lliteres de la nostra cabina, encara que sabem que patiran, no hi ha prou espai. Un cop som conscients que ja hi som dintre i tot està allà on toca ens posem els tres drets recolzats a les finestres del passadís, un al costat de l'altre, enfront de la cabina.

Tot és perfecte, tres companys, tres amics, comentant petites coses sense importància, rient d'alegria, ja no hi ha volta enrere! Ni falta que en fa. Ara bé, arriba un moment que A aixeca la mirada, dóna una ullada a l'entorn i recorda el què ha vist des que ha pujat al tren; tan sols és donar-se compte d'això que ja té nom per el vehicle que els portarà al seu primer repte, Tren De La Segona Guerra Mundial. I ben guanyat que és el mot, doncs aquell passadís on romanien era estrepitosament estret, amb proutes feines hi cabien dos persones de costat, les cabines si no recordo malament eren de 6 lliteres, 3 i 3 apilotonades, tot el tren s'havia optimitzat per encabir-hi el maxim de gent possible eliminant l'espai entre persona i persona, tota l'arquitectura era comprimida, llum escasa al llarg del tren (recordem que era de nit quan marxavem), aire ofegant i gastat, i com no, el nadó plorant i la mare calmant-lo just darrere nostre. Per estrany que sembli, res més apassionant ens podia passar.

Olors

Voltant pels carrers plens de gent, una tarda d'un dia fresc, mig tapat pels núvols, la A, la T i la P, un pèl cansats del dia de no parar de caminar, parlaven i parlaven mentre admiraven tal ciutat. Estaven al centre de Brussels, mirant botigues i encantadores belgues. 

En això que A veu una botiga de roba interior d'una casa comercial determinada. A comenta a P i T que en totes les botigues d'aquella marca havia sempre olorat la mateixa fragancia, i que era a més a més un pèl forta i atossigadora. En això, com que passavem just pel costat tots tres vam entrar un darrere l'altre i quan vam ser a dins, just al mig, sincronitzats, vam buidar l'aire dels pulmons i inspirarem amb força però amb dolçor, tot torçant lleugerament el coll per tal de captar aquella flaire descrita per A. L'experiment va donar negatiu, ara ja sabiem que a Brusel·les no gastaven aquell perfum, però també varem donar-nos compte al sortir que haviem actuat com autèntics pervertits al entrar a olorar i sortir tot seguit en una tenda de roba interior femenina.

Trobada Sants

A i T van sortir de la Vila junts, bicis en mà, motxilles a l'esquena... Vam fer el recorregut fins Bellaterra sobre la bicicleta, primeres pedalades: "Ai quin mal la motxilla" "Ah, el genoll!" "Que se m'enganxa la cadena..." No podia pas anar bé allò...

 

Bé, un cuquet recorria el nostre estòmac, o era directament un cucarro... Què anàvem a fer? Us recordo que ningú, absolutament ningú donava un cèntim per nosaltres... Però nosaltres marxàvem carregats d'il·lusió, esperança i força per tirar endavant aquell somni anomenat Santiago.

 

Tot va començar amb una trobada fortuïta de T i P (si més no així ho recordo jo) al self-service de Ciències. Aquell noi, aleshores anomenat Joan Pitarch (actualment P), havia fet el Camí de Santiago en bicicleta aquell estiu; l'admirava... em sentia fascinat... i jo, vaig fer una de les meves bromes: "Buah, i perquè no el fem la primera setmana de Desembre que tenim festa?" i jo mateix contestava la pregunta que havia formulat sense pensar "No, no, que fotrà molt de fred, és impossible fer-ho per aquella època", però aquell Joan tenia alguna cosa especial: "Fem-ho!".

D'aquella petita xerrada se'n va anar fent una gran "bola" que va fer que tota la classe sabés que volíem fer el camí, i fins i tot s'hi va apuntar més gent... però al final qui va fer-ho va ser l'ATP, i vull constatar que sense tu, Albert, segurament no s'hagués fet... Perquè jo no hagués marxat sol amb el sonat d'en Pitarch, ja m'entens... Així que encara que no acabéssis, el Camí és ATP.

 

20:00 (per dir una hora que sempre queda bé), arribem a l'estació de Sants. On és la botiga del Barça? Ens morim de ganes de trobar la P i conformar estèricament l'ATP. Sí senyors, allà està, amb la seva bicicleta recolsada a les cadires, llegint o jugant a la PSP (les dues activitats preferides de P en el seu temps lliure). Abraçada, excitació, nervis... tot de cop! T ja vol embolicar les bicis però no hi han ganes. En fi, que ho vam acabar fent amb presses (reconeixeu-ho), però vam poder pujar a temps al primer llarg trajecte que ens portaria a l'inici de tantes aventures junts.

Un dels primers moments

Pamplona (Iruña), quarts de sis de la matinada, un dels primers dies de desembre del 2005.

 

Excitats d'una nit en un tren de la segona guerra munidal, on realment vam conèixer-nos de veritat per primer cop, vam desembarcar a l'andana d'una estació d'una ciutat de nit encara i on havíem d'esperar-nos fins als volts de les 9 per agafar un bus que ens pugés a Orreaga (Roncesvalles). Ansiosos, però, vam optar per pagar una pasta (diria que uns 20€/cap) per un taxi-furgoneta. Així que endormiscats vam pujar tot escoltant la ràdio del conductor i mirant aviam si la neu ho havia colgat tot plegat.

Encara més excitats per la neu, vam aplegar a dalt de tot, i allà ens vam començar a equipar pel primer jorn de l'equip (no denominat fins molt més tard). Recordo aleshores una imatge divertida de tres pallassos estirant músculs enmig de la neu com aquell qui corre per la Diagonal un diumenge a les 10 del matí; nogensmenys, nosaltres érem a punt d'encetar un llarg i èpic viatge d'aventures. Jo estava molt confiat i així ho crec de tots tres. Aquesta és una gran virtut, crec, ja que davant de l'abisme mai vacil·lem ni un sol segon. Vam fer-nos la primera foto protocolària, vam anar a rebre una benedicció cristiana i tot seguit de cap ens vam tirar a fer via per un carrilat nevat per on realment no s'hi podia pedalar. Deu minuts més tard, baixàvem follats els nostres primers metres de carretera.